Un guant a la neu

    El primer cop que vaig escoltar aquella veu va ser un capvespre d’hivern. Havia pujat el pendent del cementiri del poble, que era cobert per una fina capa de neu. Faltaven pocs dies perquè acabessin les vacances de Nadal i em sentia ja força fastiguejat de les reunions amb la família. Al camí no m’hi havia trobat ni una ànima, només les petjades de les aus, que grallaven cap al cel crepuscular.

    Sabia que el cementiri era tancat a aquella hora, però m’agradava la vista privilegiada cap al Mediterrani. Teià és un poble dreçat en una muntanya davant del mar. Amb tot, com que està lleugerament enfonsat, el “gran blau” no es veu si no t’enfiles a un promontori, com ara el del cementiri.

    Recolzat en una de les tàpies, vaig entretenir-me seguint amb la mirada un vaixell quan allò va sorgir… el cor se’m va disparar en sentir el cant. Era una veu extremadament tènue, com de vidre. I venia de l’altra banda dels murs.

    Encara sorprès, vaig agusar l’oïda per escoltar aquella melodia fúnebre. En efecte, una veu de nena sorgia del cementiri tancat. Un calfred em va travessar la columna vertebral mentre tractava de desxifrar el cant:

Sun was hiding into the clouds
Black birds flew over the graveyard
I was feeling half dead inside
Without knowing you were half alive[1]

[1] El sol s’amagava entre els núvols / Negres aus volaven pel fossar / Em sentia morta per dins / Sense saber que tu eres mig viu.