Una petita seleccio de poetes i narradors als que es fa referencia a RETRUM. Reproduim els poemes integrament, mentre que de les novel?les nomes reflectim el titol i l'autor per a qui vulgui seguir amb la recerca.

POEMES de Retrum I / Retrum II

EN UN ALBUM / Lord Byron

Sobre la freda llosa d'una tomba,
un nom rete la mirada dels que passen;
d'igual manera, quan miris aquesta pagina,
tant de bo pugui atraure els teus ulls i el teu pensament.

I cada cop que vinguis a llegir aquest nom,
pensa en mi com es pensa en els morts;
i imagina que el meu cor es aqui,
inhumat i intacte.

(Trad. de FRANZI ROSES BECKER)

EL CAMI NO ESCOLLIT / Robert Frost

Dos camins divergien al bosc groc,

sentint no poder fer-los tots dos
i esser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se'l veia
desapareixer rere el sotabosc.

Pero vaig triar l'altre, igual de bell,
i fins potser amb motius mes convincents,
cobert com era d'herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre
havien estat fressats quasi igualment.

Aquell mati se'ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per un altre dia!
Pero se prou que un cami mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.

D'aqui a molts i molts anys contare
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d'un bosc,
jo vaig triar el menys fressat de tots dos,
aixo ha fet que tot fos diferent.

(Trad. de JOSEP MARIA JAUMA)

CEMENTIRI DE SINERA / Salvador Espriu

Dic adeu als qui vulguin
mentires perdurables
al torrent. Son collides
ja les flors, i s'encalmen
records, mirades, ales,
tot el meu mar. Benigne
aire nocturn atansa
claror de font, ocultes
veus del foc. Pel silenci
fidel de nobles arbres
per mi estimats, camino
a l'oblit, deixant rera
amors, velers, sofrenca,
ultims senyals de passos.

L'AMOR DE VERITAT PASSA / William Blake

Les meves sedes i el meu fi abillament,
els meus somriures i el meu aspecte languid
l'amor s'emporta
i el descoratjament lugubre i flonjo
em porta teules per adornar la meva tomba:
aquest es el final que els enamorats de veritat troben.

El seu rostre es bell com el cel
en obrir-se els fogosos capolls.
Ah, per que li fou donat un cor
que es gelat hivern?
El seu pit es la venerada tomba de l'amor de tots,
a la que acudeixen
els pelegrins de la passio.
Porteu-me pala i destral:
porteu la meva mortalla.
Quan hagi cavat la meva fossa
deixeu que fuetegin els vents i les tempestes;
a la terra jaure, fred com l'argila.
L'amor de veritat passa!

(Trad. FRANZI ROSES BECKER)

EL CORB / Edgar Allan Poe

Temps ha, en una nit d'oratge, mentre exhaust, sense coratge,
meditava el text insòlit d'uns savis i arcaics papers,
vaig abaltir-me i, somorta, l'armella del picaporta
colpí d'improvís la porta del meu isolat recés.
«Serà algú —vaig dir— que truca al portal del meu recés,
tan sols això i no res més.»

Ah, tot en mi prou remembra que va ser en el fred desembre,
cada flam el tènue espectre semblava que al sòl perfés.
Trigava a venir l'aurora; treva pel mal que em devora
d'ençà que ha mort Leonora: era en va que l'implorés,
la resplendent que anomenen pel nom els àngels només,
i aquí baix, de nom, mai més.

I el trist cruixir de la fina seda de cada cortina
m'estremia i jo sentia terrors no soferts adés;
mes vaig calmar-me tot d'una repetint: «Potser és alguna
visita poc oportuna que vol entrar al meu recés,
algú que suplica entrada al portal del meu recés;
això deu ser i no res més.

Quiti de dubtes i alarma, llavors el cor se'm desarma:
«Dama o senyor —vaig dir—, imploro el vostre perdó, però és
que, abaltit, no distingia si algú suaument colpia,
tan feble era el truc que oïa, al portal del meu recés.»
Això dit, obro la porta de bat a bat perquè entrés;
tan sols tenebres, res més.

Escrutant l'ombra a distància, sumit en pors i ignorància,
tramava somnis que l'home no crec que mai somiés;
tot era repòs, nit pura, intacta la calma obscura,
i el sol mot que algú murmura, jo el murmuro, i és, només,
el dolç nom de Leonora que em torna l'eco només.
Simplement això i res més.

De nou vaig tancar-me a casa, el cor convertit en brasa,
i, al cap de poc, algú truca, més fort, com si ja es frisés:
«Deu ser —em deia— alguna cosa colpint ma finestra closa;
caldrà esbrinar què es proposa, saber aquest misteri què és,
que el cor se'm calmi i que em deixi saber aquest misteri què és;
era el vent i no res més!»

Obro de sobte, i avança, gronxant-se i esbategant-se,
un Corb superb dels sants dies d'antany. Com si no em veiés,
no féu cap lleu reverència, ni el deturà ma presència,
s'encimbellà amb displicència al portal del meu recés,
s'encimbellà al bust de Pal·las del portal del meu recés;
va asseure-s'hi, no res més.

L'au negra arrencà un somriure del meu trist estil de viure
en veure'l aposentar-se amb aires tan greus i austers:
«No per xoll i cara aspriva, ets Corb d'anar a la deriva
per la plutònica riba, vell, espectral. ¿I quin és
—vaig dir-li—, en les platges fosques, el teu noble nom, quin és?»
Va respondre el Corb: «Mai més.»

M'admira en extrem la feta que aquella au tan tan estrafeta,
si bé amb poc sentit parlava, repetís mots tan planers;
no sé de persona nada que hagi estat mai honorada
d'un ocell que prengui estada al portal del seu recés,
bèstia o ocell, a un bust que es trobi al portal del seu recés,
amb un nom tal com «Mai més».

Però sens mudar de jeia, dalt del plàcid bust, no deia
el Corb cap altra paraula, com si en ella es corvessés.
No res més, ni un gest de vida, fins que jo amb veu defallida
vaig dir: «Emprendrà la partida com d'altres amics adés;
ell demà emprendrà volada com els meus somnis adés.»
Llavors va dir el Corb: «Mai més.»

Corprès per una resposta proferida tan a posta,
vaig dir: «El que expressa deu ésser tan sols arreplec i excés
pres d'un amo a qui el Desastre no va perdre mai el rastre
fins que, enfonsat pel malastre, els seus cants fossin, només,
cants de llòbrega esperança, el greu recoble només
de "Mai més, mai més, mai més."»

Del meu trist estil de viure encara arrencà un somriure
l'au de banús; vaig asseure'm davant seu mentre a recés
d'apelfats coixins jo ordia fantasia amb fantasia,
pensant quin sentit tindria el que el vell Corb expressés,
desairós i abominable, què fóra allò que expressés
amb tant de grallar «Mai més».

Seia, mirava, pensava, mes ni un sol mot no adreçava
a l'ocell d'ulls que cremaven al fons del meu pit: molt més
viag afigurar-me encara decantant a pler la cara
damunt el coixí que amara el llum i el seu àvid bes,
i que Ella —coixí blau-grana que el llum consum bes a bes—
no podrà estrènyer mai més!

Crec que va espessir-se l'aire, que uns àngels volant al caire
de l'encatifat brandaven invisibles encensers.
«Míser —crido—, Déu t'envia, valent-se d'àngels, metgia
per la teva melangia —consol i aquest nepentés
per oblidar Leonora—: beu, oh beu el nepentés!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, profeta, ocell o diable!,
sigui el Temptador o bé sigui la tempesta qui et llancés
en aquesta erma contrada, terra deserta, encantada,
llar que l'Horror té assetjada, t'ho imploro, és cert, digues, ho és:
a Judea es troba el bàlsam? T'ho imploro, és cert, digues, ho és?»
Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Profeta, cosa execrable!, tant si ets ocell com diable!,
digues, pels Cels que ens cobreixen, pel nostre Déu, si, després,
aquesta ànima afligida abraçarà en l'altra vida
l'estimada beneïda que entre els àngels viu només,
la radiant Leonora que entre els àngels viu només!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»

«Ocell o diabale, sigui aquest el mot que ens deslligui!»,
vaig vociferar: «L'oratge espera el teu fosc regrés!
No deixis cap ploma en gatge del teu enganyós llenguatge,
deixa'm sol al meu estatge!, deixa el bust del meu recés!
El cor del teu bec deslliura'm!, deixa el bust del meu recés!»
Va respondre el Corb: «Mai més.»

I el Corb de mi no es separa, seu encara, seu encara,
sobre el pàl·lid bust de Pal·las del portal del meu recés;
veig als seus ulls la parença d'un diable en somnolença,
el llum la seva ombra llença sobre el sòl ara i adés
i de l'ombra la meva ànima, que hi tremola ara i adés,
no es podrà aixecar —mai més!

(Trad. XAVIER BENGUEREL)

RELATS I NOVEL?LES

La ciutat sense nom, Lovecraft

Les nits lugubres, Jose Cadalso

El vampir, John William Polidori

Dracula, Bram Stoker

Frankenstein, Mary Wollstonecraft Shelley

Els cants de Maldoror, Conde de Lautreamont

L'escuma dels dies, Boris Vian

RETRUM II
POEMES

Parlar amb vosaltres? (Vous Parler?) , Sabine Sicaud

¿Parlar amb vosaltres? No puc.
M'estimo més patir com una planta,
com els ocells que callen al til·ler.
S'esperen i això està prou bé,
perquè no s'afarten d'esperar.
Jo esperaré com ho fan ells.

Pateixen tot sols. Hem d'aprendre a patir sols.
No m'agrada la gent indiferent que sempre somriu,
ni tampoc els amics queixosos.
No vull que ningú vingui.

La planta no diu res. L'au emmudeix.
¿Què haurien de dir?
Cada dolor es únic al món, ens plagui o no.
No és el dolor dels altres, és el meu.

Una fulla té un mal que l'altra ignora.
I del mal de l'ocell, cap altre ocell en sap res.

No sabem res. ¿Qui hi ha igual a cap altre?
I encara que hi hagués un igual, què importaria.

Aquesta nit no vull sentir cap paraula vana.

Espero, com el vell arbre immòbil i
el pinçà silent,
rere la meva finestra.
Una gota d'aigua pura, una miqueta de vent, ¿qui ho sap?
¿Què estan esperant?
Esperarem plegats.
El sol els ha dit que tornarà, potser...

(Trad. Francesc Miralles)

L'Albatros, (Les flors del mal), Baudelaire

Sovint, per divertir-se, els mariners cacen
algun albatros, grans ocells dels mars,
que segueixen, com indolents companys de viatge,
el vaixell que navega sobre amargs abismes.

Amb prou feines els disposen a coberta,
aquells reis del blau, i maldestres i avergonyits,
tristament deixen les seves grans ales blanques
com dos rems abandonats als costats.

Ah, viatger alat, com n'és de feble i apàtic!
Ell, abans tan ben plantat, com n'és de còmic i grotesc!
Per burlar-se'n, hom li dóna a fumar una pipa;
i un altre imita, arquejant, l'invàlid volador.

El poeta s'assembla al príncep dels núvols,
que sovinteja tempestes i se'n riu, de l'arquer;
exiliat al sòl, i enmig de les rialles de tots,
les seves ales de gegant l'impedeixen que camini.

(Trad. desconegut)

Spleen IV, Charles Baudelaire

Quan el cel baix i pesat com una llosa
Sobre l'esperit que gemega, captiu de perllongats tedis,
I de l'horitzó, tot abraçant el cercle,
Ens vessa un dia negre més trist que les nits;

Quan la terra es torna un calabós humit,
On l'esperança, com un ratpenat,
Marxa batent els murs amb la seva ala tímida
I pica de cap contra els cels rasos i podrits

Quan la pluja, tot desplegant els seus enormes reguerols,
D'una immensa presó n'imita els barrots,
I una munió muda d'aranyes infames
S'hi aplega per estendre les seves xarxes en el fons dels nostres cervells,

Les campanes, de sobte, salten furioses
I llancen al cel el seu horrible udol,
Com esperits errabundes i sense pàtria
Tot posant-se a gemegar insistentment.

Llargs cotxes fúnebres, sense tambors ni música,
Desfilen amb lentitud per la meva ànima; l'esperança,
Vençuda, plora, i l'angoixa atroç, despòtica,
En el meu crani abatut planta la seva bandera negra.

(Trad. desconegut)

Novel·les

Mark Z. Danielewsky, The House of Leaves
Care Santos, El Dueño de las Sombras
Matthew Gregory Lewis, El Monjo
Rimbaud, Una temporada al infern / Il·luminacions
Pep Blay, L'illa del cor sense sang